Poesia (II)

Ànima perduda



Sóc anima perduda

que se la porta el vent

i és que sense tu

per jo tot és sofriment.

Sabent que no et conec

m’entren ganes de cridar,

però en veure que no puc,

em poso a plorar.

Sense tu no puc viure,

mes t’intento oblidar,

però no sóc capaç

i em poso com perduda a vagar.

Maleesc l’amor,

que tant em fa sofrir,

ja que si no et veig,

em voldria morir.


Aquell dia


Te’n recordes d’aqell dia,

en què ens vam conèixer?

Me’n recordo que plovia,

i també que ja et volia.

Me’n recordo d’aquell dia

en què et vaig veure per primer cop

i també me’n recordo

que em va botar el cor.

Encara no sabia

el que cap a tu sentia,

només que era especial,

i vaig començar a somiar.

Somiava que venies,

també que em volies,

i volia deixar de somiar,

perquè eren ximpleries.

No és el primer cop que em passa,

però sí que estimo tant,

i sé que per jo,

tu ets el més important

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Poesia (II)

  1. phveqog hsrqapim hzredxu tbfvphujs cdbagtmjn oreh whqoc

Els comentaris estan tancats.