Alexandre Ballester, Premi Ramon Llull 2005 i nou llibre

Alexandre Ballester i Moragues nasqué a Gavà (Baix Llobregat), l’any 1933. Un any més tard, s’establí a Sa Pobla on ha desenvolupat bona part de la seva obra literària. Dramaturg, novel·lista i poeta, en un primer moment es donà a conèixer amb la narrativa (Premi Ciutat de Palma, 1965), però finalment va decidir decantar-se pel teatre.

Com a dramaturg, ha escrit, publicat i representat obres teatrals que han fet d’ell, una figura rellevant de la literatura catalana contemporània. A l’actualitat segueix desenvolupant una gran activitat literària; també és notable la seva tasca d’articulista i se’l reconeix, de manera especial, com a cronista oficial de sa Pobla. També, com no, destaca pel seu vessant com activista sociocultural amb escrits sobre la història, les tradicions i els costums de la nostra terra.

L’ interès que l’autor pobler ha despertat darrerament és degut a la publicació de la seva darrera obra teatral, escrita l’any 1981, Maria Magdalena o la Penedida Gramatical i per la concessió del Premi Ramon Llull 2005 que tengué lloc el passat 1 de Març al teatre Principal de Maó.

L’objectiu d’aquesta entrevista és trasmetre les impresions i opinions de l’autor respecte a la publicació de l’obra i pel seu reconeixement literari a tota la seva trajectòria que és, al cap i a la fi, una distinció nacional i internacional per a un escriptor irradiador de cultura i noves fonts d’aprenentetge. És un orgull per al nostre institut entrevistar Alexandre Ballester.

Ens pot explicar l’obra des del seu punt de vista i perquè la va escriure?

Jo crec que un autor mai pot explicar l’obra; però ho intentaré. Aquesta obra ha estat una obra escrita per encàrrec; un bon dia, em va telefonar en Josep Maria Llompart i em va demanar que escrigués una obra per celebrar l’acte solemne de l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que s’otorgava al filòleg Francesc de Borja Moll. Em van elegir perquè era un autor que tenia fama d’escriure amb certa rapidesa i els faltava temps. Llavors, vaig pensar quin havia de ser el tema de l’obra i relacionant un filòleg com Francesc B. Moll, de gran prestigi, vaig pensar d’escriure sobre la llengua, sobre un fet lingüístic en concret. La idea fou sobre una escriptora que escriu i que té un èxit inmediat amb les seves noveles i davant d’aquest èxit només pensa en publicar més obres amb rapidesa i no pensa en escriure correctament, utilitza barbarismes…

També vaig escriure l’obra orientada cap a la idea de la situació d’un poble (Albopas) en que l’idioma es va morint i l’escriptora s’hà d’enpenedir i tornar a les seves arrels gràcies a l’influència d’una veu de consciència "d’estimar el que es teu"; això es correspon amb un fet geogràfic, el català es conservava millor a Mallorca pel fet d’isolament, mentre que a Catalunya, els castellano-parlants hi tenien més influència. També faig referència a Ramon Llull i vull donar a entendre que la veritat o autenticitat de l’idioma s’havia mantingut més bé a Mallorca que als Països Catalans.

Sabent que l’obra va ser representada el 22 de maig de 1971, creu que es tornarà a representar?

No, és imposible perquè l’obra va ser escrita per una ocasió  o una vinentesa específica i feta en memòria de Francesc B. Moll; l’obra va ser escrita per ser interpretada només una vegada. 

Com definiria l’estil de l’obra?

Com una mena de teatre èpic i a la vegada, un musical; carregat de males intencions, bromes subterrànies o ironíes perquè en aquell temps patíem una forta censura i havies de ser més viu o àgil per expresar certes coses, perquè sinó et prohibien l’obra, la censuraven.

Quin èxit esperava assolir amb aquesta obra?

Cap, va ser un èxit normal. Cal destacar que aquesta obra va tenir un gran èxit en el seu moment, però jo no esperava ni deixava d’esperar èxit, perquè com he explicat abans era una obra que obeia un encàrrec, que va ser escrita per ser representada un vespre on sabia que hi hauria molts intelectuals de les lletres catalanes i l’èxit havia de ser el moment en sí.

Perquè s’ha tardat tant a publicar l’obra "Maria Magdalena"?

Perquè jo escric a mà i degut a la falta de temps, vaig haver d’acabar l’obra a l’aeroport i després, Josep A. Codina i en Llompart, dos grans amics m’esperaven per endur-se l’obra; quan vaig acabar, se’n va endur els originals i jo vaig quedar sense cap còpia, a Barcelona van passar-les a màquina i les van repartir entre els actors, ect. Jo vaig demanar es mateix dia de la representació una còpia i em van dir que la me donarien en acabar la representació però amb tota la celebració no vaig pensar-hi i vaig fogir sense còpia. Després, vaig tornar a Barcelona moltes vegades; però el temps pasava i  l’obra desaparagué. Jo no conservava cap prova de l’original, i ara ja fa tres anys que en Cardona els trobà i me’ls va enviar; en un primer moment, havia de ser publicada l’any 2003, però finalment, s’ha publicat aquest any; no es que l’obra s’hagués perdut, sinó que havia quedat guardada a l’Institut de Teatre Català.

Creu que la situació que denuncia l’obra de substitució linguística (castellà per català) s’ha acabat a l’actualitat?

No, és una situació que encara continua, però tendeix a millorar. Quan la vaig escriure, l’any 1971, el català era perseguit i hi havia poques publicacions dins la literatura catalana. Però avui en dia, hi ha més publicacions i més protecció per l’idioma, s’aplica en l’ensenyança… El català ha passat de ser un idioma perseguit pel règim franquista i d’ús informal, a ser un idioma estimat i a utilitzar-se en àmbits formals; avui en dia, té tota la categoria gramatical i històrica que es mereix, també gràcies als mitjans de comunicació, però cal fer referència al tema de la inmigració i l’ús de la llengua que en fan els parlants que provenen d’un altre país. En definitiva, jo trob que "som nosaltres els qui hem d’estimar lo nostro, perquè si no ho estimam nosaltres, qui ho estimarà?"

Quina visió futura té de la nostra llengua?

A més de tot el que he dit, trob que hem de seguir treballant per la nostra llengua, sinó ho feim així, crec que d’aquí a dos-cents anys, haurà estat un idioma que haurà tingut una bona vigència literària, que només seguiran uns pocs, i tal vegada sigui una llengua com el llatí. Hauríem d’abandonar els pensaments pragmàtics d’aprendre altres idiomes. De totes maneres, no voldria ser pesimista perquè crec amb la bondat de ses coses i en les persones. 

Com calificaria el panorama actual de la narrativa i del teatre a Mallorca?

Teatre a Mallorca zero! així de clar. Perquè només aconsegueixes, amb sort, que et representin la teva obra sis o set dies a l’Auditòrium…, res més. Aquí les obres teatrals, només serveixen perquè la gent rigui enmig de sa plaça un dia de festa i això no és teatre, és una pallasada". El teatre és un gènere car, necessita protecció i s’ha d’entendre que és un deure públic. A Catalunya o València el teatre té més oportunitat. Jo escric teatre perquè m’ agrada, no per què  m’ hagin d’ interpretar les obres. En quant a la narrativa, diria que té més futur perquè surt gent més ben preparada, que tenen vivències i coneixements per escriure i contar, aquests són el futur de la narrativa, en canvi n’hi ha d’altres que "escriuen per escriure".

Quina relació establiria entre cultura i joves del nostre poble, és a dir, quin grau de cultura creu vostè que poden arribar a assolir els joves de Sa Pobla?

El nivell de cultura que es pugui assolir, ja no és cosa dels joves, sinó de la societat en general. Abans ens educaven amb el treball i l’estalvi, en canvi ara, podem observar que tot es fonamenta amb la cultura del goig, del consum, del plaer… Per tant, si a la cultura no li donam un sentit trascendent, preocupar-te per la vida i "viure el moment que vius" amb trascendència, no podrem avançar. També he de dir que no conec tota la joventut d’avui en dia per poder jutjar-la, però som partidari de donar suport a tota aquella gent que té una inquietut per llegir, saber o formar-se, perquè "la vida és alguna cosa més que diversió". 

Fent referència al premi "Ramon Llull", ens pot parlar del que significa per vostè, la valoració que en fa…

He rebut aquest premi amb alegria i satisfacció, i en part, també amb sorpresa, ja que és totalment inesperat. Quan escrius una obra de teatre i guanyes algun premi, és un fet totalment normal, però en aquest cas, el premi em fa sentir estimat per la societat. Per tant, aquest premi és una valoració positiva d’una tasca global, no es que tengui relació amb una feina literària determinada. El premi, per tant, representa ser el mateix d’abans, però, és evident, que estic més content.

Aprofitant que el "dia del llibre" s’acosta, quines activitats es preparen perquè el nostre poble gaudeixi aquest dia?

Aquest any vendràn escriptors residents fora/dins de Mallorca, com és el cas de Pere Bonnín, també vendrà el guanyador del "Premi Alexandre Ballester de la narrativa", en Víctor Gaià… El tema a parlar d’enguany serà "El Quixot" (lectura que no s’hauria d’imposar sinó que s’hauria de suggerir!), a més, altres activitats…

Quins projectes futurs té?

Primer de tot, crec que el projecte d’un escriptor és anà fent feina i escrivint, així poc a poc, surt el que surt. He acabat una obra de teatre i vaig acabant una  novela i esper poder publicar una obra el "dia del llibre", tenc moltes idees encara per desenvolupar…

 Autora: Joana Marina Rogido

 

 

[@more@]



Comentaris tancats a Alexandre Ballester, Premi Ramon Llull 2005 i nou llibre

Tomeu Isern, ex esportista d’èlit

Tomeu Isern és un dels actuals professors d’Educació Física de l’IES sa Pobla i tutor de 4t d’ESO. És una persona molt activa i participativa pel que fa a totes les activitats lúdiques, escolars i extraescolars. La darrera provà d’això és que va acompanyar-nos al viatge de l’esquiada i, com que mai no arribàvem a la classe dels monitors, ell, en Pere i en Jordi (els altres professors acompanyants), ens ensenyaren la tècnica.
Anava per a professor de Ciències però la seva capacitat física el va fer decantar-se, finalment, cap a la docència esportiva. L’esport principal que va practicar va ser l’atletisme, però té experiència pel que fa a altres esports bàsics: futbol, bàsquet, handbol…
A més, una altra afecció que té és la música. Va participar activament en un grup de música rock, Llibertat Condicional que, com podem deduir pel nom, era de rock català.

Petit resum de la seva carrera a l’èlit

Als 14 anys, quan feia octau d’EGB, va començar als polisportiu Prínceps d’Espanya la que seria una carrera a l’atletisme d’èlit. Però no va ser fins als 15 anys que va començar a competir seriosament. Té un gran repertori de trofeus importants. Va aconseguir:
-1r premi de Balears de cross
-1r premi de Balears dels 3.000 metres obstacles.
-1r premi de Balears dels 3.000 metres llisos.
La prova més important va ser la de quedar 4t d’Espanya als 3.000 metres llisos. I a nivell local, sens dubte, haver guanyat Sa Llego.
Tomeu va tenir una sèrie de lesions que el desmotivaren esportivament. A més, li va faltar actitud per seguir intentant aconseguir el triomf. Ens diu que si no hagués estat per les lesions seguiria amb l’atletisme, però com a afeccionat. Lluitaria per les proves locals com Sa Llego de sa Pobla.
De no haver estat atleta, li hauria agradat practicar algun altre esport, els que més, els esports Salut; creu que són els millors.
Tomeu Isern creu que el millor per a tothom és practicar un esport ja que ens ajuda a viure millor.

Autors: Albert Capó i Antoni Vives

[@more@]



Comentaris tancats a Tomeu Isern, ex esportista d’èlit

Partírem a Barcelona!


El passat 13 de febrer, els alumnes de 4t de Diversificació i els professors Xavier Cirer i Maria Servera partírem cap a Barcelona. Sortírem amb el vaixell de les 23:00. Sort que anàvem en camarot perquè va fer un fort temporal. A causa d’això vàrem arribar 3 hores tard al port de Barcelona. En arribar vàrem anar a l’alberg a deixar les maletes i a descansar una mica. Després anàrem a visitar la Sagrada Família, el temple dissenyat per Antoni Gaudí. Tots vàrem quedar impressionats; poguérem visitar-la per dintre i pujàrem a les torres per una escala de caragol, des d’allà vàrem poder gaudir d’una fantàstica vista de tota Barcelona.
Més tard, passejant per la ciutat, visitàrem l’Arc de Triof, el Parc de la Ciutadella i l’estació de França, una estació mítica des de la qual sortien els trens cap a França. El vespre tornàrem a l’alberg on ens férem el nostre sopar en una cuina comuniària. El dimarts ens aixecàrem a primera hora i anàrem al Museu de la Ciència on poguérem observar un ecosistema tropical. També visitàrem un planetari on ens explicaren l’origen de l’univers i les distintes constel·lacions que existeixen. L’horabaixa vàrem visitar el Parc Güell, un projecte d’urbanització també realitzat per Gaudí. Després tornàrem amb metro cap a la Plaça Catalunya, una plaça immensa que està plena de vida.
Tornàrem aviat a l’alberg on ens férem el sopar i després sortírem de festa per les discoteques del Maremàgnum. Dimecres dematí anàrem a l’Aquari on hi havia una gran varietat de fauna marina. La part més espectacular va ser la piscina on hi havia els taurons; nosaltres hi podíem passar per davall a través d’uns tubs de vidre.

També anàrem al cinema Imax on vérem dos documentals, un en sistema 3D (ens haguérem de posar unes ulleres aposta), i un altre en sistema Omnimax (una pantalla de mitja esfera). L’horabaixa aprofitàrem per visitar el barri Gòtic i realitzar algunes compres. El vespre tornàrem cap a Mallorca amb el vaixell; tot i que estàvem molt cansats anàrem una bona estona a la discoteca.
En aquest viatge va venir en Jaume amb cadira de rodes i poguérem comprovar la gran quantitat de barreres arquitectòniques que encara existeixen. Ha estat una gran experiència per a tots; la convivència ha estat molt bona i hem disfrutat molt. És un viatge que mai no oblidarem!

Autor: Tomeu Amengual (amb la col·laboració dels alumnes de 4t de Diversificació)

[@more@]



Comentaris tancats a Partírem a Barcelona!

Quintos ’05 Muro

“Coets, herbes i renou” és potser el lema dels quintos de Muro, i durant tres dies aquest lema es va apoderar del poble sencer, amb l’aprovació d’uns, la indiferència d’uns altres i el mosqueig de uns quants més. El que no tenen els quintos és la qualitat de la discreció i això provocà feina extra a l’ajuntament de Muro que va haver de rebre més de 30 denúncies dels veïns pels danys ocasionats.

            Els quintos de Muro, a diferència dels de Sa Pobla, s’han anat celebrant al llarg dels anys, i ja en duen més de 30. Però abans de xerrar-ne anem a saber que són. Els quintos eren aquells joves que se n’havien d’anar a fer el Servei militar obligatori. Aquest fet suposava una desgràcia personal i familiar doncs desarrelava el jove del seu poble, els seus amics i els seus familiars, per això abans d’anar-se’n a l’agonia de la mili el poble els oferia una festa de bon grat, el contrari del que passa avui en dia, on els murers preguen per no ser objecte de burla ni de malifeta del grup de joves. Seguint amb les analogies també direm que la festa del quintos s’ha allargat un dia més i ara dura el dijous, el divendres i el dissabte de la darrera setmana del mes de gener. L’allargament no ha fet sinó augmentar les denúncies que al llarg dels tres dies va acumulant la quintada de l’any. Però comencem per contar el que fem durant els tres dies de la festa.

DIJOUS: El dia que començà tot. A les 7:00h del matí ens tocaren a files i ens haguérem de congregar a la plaça del comte d’Empúries per engegar la festa. Al dijous se’l denomina el dia de les escoles perquè els quintos es congreguen davant les portes del Convent i de l’institut per tal d’oferir herbes al primer que es posi davant. Aquest és també el dia d’engalanar al treballador de l’estàtua de l’entrada de Sa Pobla i Ca’n Picafort amb el “paper de cul”, tradició d’ençà que es va col·locar la figura, ara farà uns cinc anys.

Al matí, després d’haver anat a les escoles, vam dirigir-nos a la figura de la rotonda per desfressar-la, però enguany canviàrem el típic “paper de cul” per uns llençols una mica més resistents a les inclemències del temps, que com es pot observar per la neu que encara resta sobre l’herba, no era gaire bo.

Al capvespre vam dirigir-nos cap a la Sala Fònica per passar una estona amb música que nosaltres vam demanar.

           

DIVENDRES: Aquest és el dia d’anar a cercar animals perquè les mares els cuinin i el dissabte menjar-los.

La ruta que vam fer aquest any fou la de Son Morei. De bon matí començarem a caminar, amb algun que altre quinto ja gat, per la carretera vella que també porta a Ca’n Picafort( actualment els animals són robats ja que no hi ha cap pagès que vulgui col·laborar amb una festa tan descontrolada com la que ha arribat derivant la festa dels quintos). Després de la captura dels animals les mares se’ls endugueren a l’escorxador municipal per matar-los. En haver dinat ens congregàrem davant es Cosca i allà passarem l’horabaixa aturant els cotxes per tal que ens donessin almoina.

Quan vam acabar la ronda per tot Son Morei ens férem una fotografia a la creu del poble, i devien ser devers les 12:30, però fins a les dues no podíem anar a dinar, així que ens disposàrem a fer una volta pel poble. El destí fou de nou l’institut, que ja havíem visitat el dia anterior, i a dintre de l’edifici s’hi amollaren un seguit de coets i fins i tot una gallina que van destorbar la pau del centre, però ningú s’ho prengué de males. Uns altres vam anar a cercar la caixa de doblers que ens havíem deixat a l’inici de la pujada amb l’ajuda d’un cotxe, gràcies al qual ens vam retrobar amb tot el grup.

Al capvespre ens el passàrem davant el Cosca aturant tots els cotxes que passaven per tal que ens donessin doblers, i qui no en tenia a sobre li sacsejaven el cotxe i li obligàven a beure herbes o el que teníem a mà. També fou un moment de calma, i els que no demanaven doblers asseien per damunt l’acera, i si no, botaven a corda i tots poguérem anar a donar-nos una dutxa necessària després de la suada agafada durant la recollida d’animals.

Per acabar el dia el quintos se n’anaren a sopar al restaurant de Muro s’Arcada, d’on van ser trets per mal comportament. Però abans de la feta, i com es pot apreciar a la imatge, s’ho passaren d’allò més bé. El dia següent encara ens esperava una bona dieta.

DISSABTE: Al matí es va a demanar dobles pels carrers amb l’acompanyament d’unes xeremies, i en haver berenat i seure de nou davant el Cosca dinàrem al mercat tapat del menjar preparat per les mares amb els animals usurpats. Enguany, i o puc comentar altres anys, ens oferiren un arròs brut excepcional i de segon plat “escaldums” molt ben aconseguits. Aquest dinar es feu amb companyia de les autoritats del poble. Tot d’una en haver dinat i haver rentat els plats anàrem a lidiar dues vadelletes a una plaça privada en el municipi de Llubí. El vespre encara ens esperava una marxa que es va prolongar fins ben arribada la matinada.

Aquesta instantània es va prendre després del berenar al Cosca on la gent ballava, així com podia i sabia, al ritme de la música de les xeremies. Sovint els feien agenollar i al terra i seguint el ritme es podien sentir el crits de la cançó més sentida al poble durant aquests tres dies, diu el següent: “-Quintos, -oé!!!; -quintos, -oé!!!; quintos, quintos, quiiiintos!!!”.

I com que no podien ser menys  les mares ballaren al so de la música dels xeremiers abans que nosaltres arribéssim per dinar. A la sessió fotogràfica posterior al dinar van fer-se fotos cada mare amb el seu fill, i fou un dels moments més divertits, doncs tots pareixien sants vora la verge i qui no va tenir la seva mare, se la va inventar.

            

I just abans d’anar a dinar al mercat tapat vam fer una aturadeta al bar sis tons, i evidentment ens el vam fer nostre ja que érem uns cinquanta. Allà dintre, mentre a fora queien unes quantes gotes d’aigua,  vam ballar i riure tot el que vam voler. A més també vàrem tenir temps de firmar-nos les camises blanques que vam portar els tres dies.  Cap a les dues emprenguérem el camí cap al lloc on es trobaven les mares.

I per fi el moment més esperat per tots: el toreig de les vadelles. Tots els quintos que volgueren van sortir a la placeta a lidiar. Vam poder presenciar moltes i molt variades caigudes de les imminents figures de l’art taurí i, com que havia plogut al matí, la terra s’havia tornat argila i llenegava molt, fet que va causar una espècie de capa marronosa sobre la roba de tots aquells que havien relliscat. La veritat és que va ser un moment molt bonic, ja que els que volgueren torejar ho feren, i als altres ens delectaren amb un seguit de caigudes dignes de “vídeos de primera”.

Tot ja s’acabava, però per uns quants encara quedava el millor dels quintos; els que van anar beguts durant els tres dies no van aguantar gaire més temps.

Al vespre ja tocava compartir la festa amb tot aquell que si volgués afegir i els quintos vam fer un fogueró a la plaça de Santa Catalina Tomás, que amb el fred que féu aquell vespre era ben necessari. Dins el Cosca vam poder presenciar l’actuació d’un grup i llavors de DJ’s a llarg de la matinada, que van rematar la inoblidable, per bé d’uns i per mal d’altre la festa dels quintos del 2005.

           

 

 

 

 

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Quintos ’05 Muro

La moda a l’institut

Hem agafat el centre com a microcosmos de les diferents modes i observant la gent de l’institut hem pogut comprovar que aquí no hi trobam les diferents tribus urbanes abans esmentades, sinó que veim diferents estils de vestir. Tal vegada a un nucli rural no podem trobar les diverses tribus ja que es sent cohibit aquell que destaca per sobre els altres. Hem fet una anàlisi dels diferents perfils estètics que podem trobar a l’institut. No podem classificar en tribus urbanes la gent del centre i per això hem agafat aquelles persones que d’alguna manera destaquen damunt la resta de l’alumnat. Destriem aquests estils:

Pijos: El terme és ambigu, doncs hi ha alguna dificultat quan dues persones intenten definir-lo. Per això, i després d’algunes meditacions hem concluït que una persona pija és aquella que es gasta molts diners en la roba, tot i que llavors no sàpiga combinar les peces, tan sols mira la marca, marques com: Fornarina, Custo, Indian Rose, Burberry’s… Però ja hem dit que és un terme ambigu perquè els pijos es poden confondre amb els fashion.

Fashion: són aquelles persones que segueixen al peu de la lletra la moda tot i que per seguir-la no sigui necessari gastar-se molts diners; ja que avui en dia trobam moltes tendes com Stradivarius, Zara o Mango que s’encarreguen que la moda arribi a tots els estaments.

Els monocolors: Aquelles persones que no poden sortir de casa sense anar combinades amb la mateixa tonalitat, és a dir, duen els complements: les arracades, els mocadors, les sabates, el rellotge, les polseres, els cinturons… en conjunt amb el jersei o pantalons; o ambdós alhora.  

Estil heavie: Solen anar vestits amb texans o amb pantalons negres, i amb camisetes dels seus ídols. S’ha de dir però, que a l’institut no hem trobat el prototip de heavie, ja que els que semblen més heavies a l’institut mostren una inconstància en quant a la seva vestimenta.  

Rapers: Aquells alumnes caracteritzats per l’ús de pantalons amples i d’olla baixa, fins i tot mostren els calçons blancs. Les camisetes o les sudederes sols porten un dibuix al centre, i sovint porten caputxa. El seu estil al caminar també es ben diferenciat, doncs semblen adormissats arrosegant els peus i amb el cap baix donant continues capades.  

Hippies: ja hem dit abans que no només és un estil de vestir sinó també de viure, i a l’institut tenim el màxim exponent en la figura de la professora Jero. Vesteixen amb robes amples, ratllades i de colors, és a dir roba còmoda. La marca més coneguda del món hippie és JBP.

Els "xandalmen": Com el mateix nom indica són aquella gent que bé per la seva feina o bé perquè no saben que existeix un altre tipus de material sempre van a classe amb xandall. Però s’ha de puntualitzar que pots portar xandall i resultar atractiu o anar desfassat.

Bohemi: El fet d’anar vestit d’aquesta manera, és reflex de l’actitud vers la societat, ja que solen tenir una actitud aliena amb la mateixa. 

 

Els que els vesteix la mare: Aquelles i sobretot aquells als quals els vesteix sa mare. S’ha de dir a favor d’aquest grup que solen anar ben vestits, i és quan es vesteixen ells mateixos que van mal combinats o no adequats a la situació. Individus que no perden gaire el temps en mirar-se el que s’han de posar, però que les seves peces han quedat una mica desfassades, o si més no mal conjuntades.  

Clàssic: Els clàssics solen dur una camisa amb un polo a sobre i unes sabates d’anar mudat. Els colors predominants són els obscurs ressaltats pels colors clars de les camises de sota.

Elegants: Semblants als clàssics però amb un aire més "xul·lo", és a dir roba clàssica amb incursions modernes. es potser l’estil més característic del professorat.

Gòtics: Aquest prototip de tribu urbana al centre no hi és clarament reflectit, ja que el gòtic és aquella persona que va sempre de negre, els cabells, les ungles, els ulls, la vestimenta…tot i així hem pogut detectar algunes persones amb aquesta tendència.  

Horteres: Potser qualsevol tipus de persona, tant dugui roba cara com no, però que no resulta harmoniós amb el seu entorn. Venim a dir que no es sap combinar o simplement duu roba massa carregada. Una característica de totes les persones horteres és que es creuen ben vestits però no se n’adonen que és tot el contrari. No s’agreguen fotos per no ferir la sensibilitat del personal.

Quillo: són aquells que porten les típiques sabates "Búfalo", pantalons estrets a les anques i acampanats, solen dur jaquetes d’esport. Els al·lots duen els cabells amb "punxos" mentre que les al·lotes porten el cabell recollit amb una cova, ben estirats i amb dos "mexons" que els hi ressalta la cara. A més a més, els complements més característics són les arracades d’anella. Aquest grup de gent es troba més localitzat a les zones urbanes, per la qual cosa, la presència a l’institut és molt minsa.

Després de fer una anàlisi de les diferents formes que tenen els alumnes i professors de vestir hi trobem molta varietat (tot i ser un nucli rural), però aquestes diferències estètiques no són tan radicals com per classificar-les en les diferents tribus urbanes.

La gran majoria de la gent creu que va vestida "normal" per això aquest concepte és tan mal de definir. Esperem que els diferents alumnes que han sortit a l’article no es sentin ofesos per haver-los classificats amb un estil determinat ja que des de el moment que van vestits d’una determinada forma és perquè es senten a gust amb aquesta estètic. Nosaltres no pretenem fer una crítica destructiva sobre la roba que porta la gent de l’IES, tan sols hem volgut reflectir les tendències estètiques del nostre centre.

Al nostre institut, com per tot, tothom vesteix com vol o com es sent més agust. A uns lis agradarà dur les botes per sobre del pantalons, d’altres vestiran amb xandall, alguns preferiran posar-se roba obscura, etc., en definitiva, sobre gustos no hi ha res escrit, i en aquest centre aquesta típica frase no n’és una accepció.

[@more@]

1 comentari

2n de Batxiller a Barcelona

Els passats dies 24, 25 i 26 de Febrer els alumnes de segon de Batxillerat del nostre centre juntament amb un altre grup del mateix curs de Santa Margalida, anàrem de viatge a Barcelona. Aquesta sortida l’organitzà el departament d’història, i com no, els professors que hi van venir van ser n’Alexandre i na Sara. I com a professora de la Vila va venir na Margalida Pujals, que va ser fa dos anys professora d’aquest centre. Va ser una sortida molt interessant i instructiva, però hem de dir que varem anar un poc estressats, ja que vérem moltes coses amb molt poc temps.
Aquí hem fet un recull de totes les visites que varem fer durant el viatge. Tot són llocs molt anomenats, però no sempre són coneguts, i ha valgut la pena visitar-los per conèixer la seva història.

Dijous, 24 de febrer

Cosmo Caixa: El Cosmo Caixa és un museu diferent als habituals, ja que el que hi post veure és ciència. Hi ha diferents experiments els quals tu pots posar en marxa. A més, també hi varem veure una exposició de dinosaures i una recreació d’un bosc en el qual plovia i tot, i on la part més baixa dels arbres estava negada dins una piscina plena de peixos.
Varem tenir una hora per fer voltes dins del museu i mirar i experimentar les diferents seccions que hi havia. Després d’aquesta visita tornàrem a l’hotel a dinar i a repartir-nos les habitacions.

Park Güell: Després de dinar es van presentar dues guies a l’hotel, i varem fer dos grups per tal de poder escoltar millor les explicacions. Varem agafar un bus que ens va dur al Park Güell, que, com tots sabem, és una creació modernista de l’arquitecte Antoni Gaudí. El que no tothom sap és que aquell Park va ser construït pensant esser una ciutat. Però aquesta idea no va tenir gaire èxit, ja que els únic que es podien permetre el luxe de comprar una casa en aquella ciutat era la burgesia, i a la burgesia li interessava estar al centre de Barcelona. Varem estar en el famós mirador del Park, i pujarem al seu punt més alt, on poguérem apreciar tota la ciutat.

La Pedrera: Després de veure el Park Güell continuarem amb el modernisme de Gaudí visitant la Pedrera. Allà varem poder comprovar que el modernisme era, pels burgesos, una manera d’ostentar, i a part, de que era un art que anava a cercar la comoditat. Vérem com era realment una vivenda burgesa.


Varem pujar al típic terrat de la Pedrera, on varem comprovar que els burgesos modernistes només cercaven aparentar, ja que les xemeneies que es veien des de fora estaven forjades de vidre mentre que les que no es veien estaven forjades de les tradicionals rajoles trencades de Gaudí.

Després d’aquesta visita tornàrem a l’hotel a sopar, i després alguns van anar al cinema, i d’altres preferiren quedar-se a l’hotel.

Divendres, 25 de febrer

El divendres ens tocava de nou aixecar-nos ben d’hora perquè no podíem perdre ni un sol minut sobre el temps programat; així que durant tot el dia caminàrem amb la quinta marxa, i després de berenar a l’hotel ens dugueren pel rabal fins arribar al Liceu.

Liceu: La ruta del Liceu ens conduí dins el cercle, del qual en formen part uns 1000 membres, tots ells exclusives persones que poden permetre’s el luxe de pagar la quantitat que pertoca per ser soci. Però ser-ho no és tan fàcil ja que abans s’ha de fer un estudi de l’honorabilitat de la persona en qüestió. Dintre vam poder observar que tot l’edifici respira un carregat aire modernista i en totes i cadascuna de les sales visitades s’hi troben detalls modernistes, no en và fou remodelat en l’estil esmentat.

Palau de la música: Després ens van portar fins al Palau de la Música. D’entre tots nosaltres, fent un tempteig vam adonar-nos que havia estat uns dels llocs que més havia agradat, potser perquè era diferent a qualsevol altre auditori especialitzat en música. Un espai ample, i diàfan on la llum natural s’integra a la perfecció amb el jardí sensorial creat per l’arquitecte, un modernista convençut que la gent del poble que acudia a una obra musical s’havia d’evadir per complet dels problemes de fora del recinte.

Museu d’Història: Al capvespre i després d’haver dinat a l’hotel els que pogueren i a un altre lloc els que no els va fer peresa, vàrem visitar el museu d’història de Catalunya. Fou molt emocionant  veure recreacions de dates tan singulars com la Setmana Tràgica o la batalla de l’Ebre o de cuines dels anys 30’ i 60’. A més també poguérem sentir recitar poemes i cantar cançons molt significatives de la història de Catalunya com són l’himne de l’anarquisme o l’oda a la Pàtria. Tot i que dins no s’hi podien fer fotografies, qui més qui manco no ho va poder resistir i la majoria gastàrem mig carret de fotos allà dins.

A la nit els professors i els alumnes tots junts vam sortir de marxa per Barcelona, per la plaça del rei. del primer lloc on entràrem vam sortir-ne ben aviat, quan després de demanar els carnets van negar-nos uns beures. Però llavors trobàrem un altre local, aquest amb música, en el qual vam estar-nos-hi quasi tot el vespre.

Dissabte, 26 de febrer

Barri gòtic: Després d’un vespre de marxa, va arribar l’hora d’aixecar-se i fer bona cara per recórrer els carrers del barri gòtic de Barcelona. S’ha de dir que tots estàvem bastant cansats, però així i tot, vam aguantar i vam poder identificar les diferents cultures i formes de vida que han configurat la ciutat com a tal. 

L’hora del dinar va arribar i, com de costum, el menjar era horrorós, així que més de la meitat de gent va preferir anar-se’n a dinar a qualsevol “bareto” proper. Feia falta un bon cafè per poder recuperar forces i estar al cent per cent pel capvespre seguir, així que més d’un va anar a reposar forces.

MNAC: A la tarda, com a darrera visita abans d’embarcar i tornar cap a sa roqueta, vam visitar el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Cal dir que no només eren els alumnes que estaven cansats i començaven a delirar sinó que els mateixos professors se’ls hi notava la cara de cansats, si?!  El comentari general del museu fou que es va fer bastant llarg i dens, en quant a temàtica, per als alumnes de ciències i del batxiller social tot i que més d’un de l’humanístic també pensés el mateix.

Arribà l’hora d’agafar maletes, tren de rodalies i posar peu pla a l’aeroport. Després de facturar les maletes, vam tenir temps per poder sopar i comentar el que ens havia semblat el viatge “cultural”. Més d’un no volia tornar de Barna i va deixar el bitllet a la tenda del FC Barcelona però tanta sort que va recapacitar i va recordar que com Mallorca no hi ha res.

 

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a 2n de Batxiller a Barcelona